Tipus de suport amb dos mestres dins l'aula

Teresa Huguet, l'any 2006 ens fa una anàlisi dels diferents tipus de suport amb dos mestres dins l'aula.

Aprofito per fer aquesta entrada relacionada amb l'anterior, ja que considero que és una metodologia interessant i que s'hauria de plantejar més seriament als centres.

Així els tipus de suport amb dos mestres dins l'aula, segons Teresa, són els següents:

Nivell 1: Donar ajuda a un alumne i seure al costat. El mestre de suport va ajudant l’alumne a fer les tasques de la classe. Algunes les adapta si cal sobre la marxa. Va motivant–lo, procurant que treballi i estigui concentrat en el que ha de fer. El mestre curricular ha planificat i porta la classe. 

En la meva opinió és un tipus de suport que no és del tot inclusiu (és clar que ho és més que si tragués l'alumne de l'aula). Opino que no seria necessari estar tot el temps devora l'alumne amb dificultats tot i que el fet d'adaptar les activitats en alguna ocasió sí que ho seria.

Tot i així vull remarcar que seria convenient en aquells alumnes amb dificultats més importants que requereixen acompanyament quasi constant. 

Nivell 2: Donar ajuda a un alumne augmentant progressivament la distància. El mestre de suport ajuda a un alumne sense seure al seu costat, apropant-se i allunyant-se i ajudant a altres més puntualment. Entra per aquell alumne i procura que l’alumne treballi també quan ell no està al seu costat per fomentar la seva autonomia en el treball a l’aula.

Aquest tipus de suport considero que ajuda a l'autoconfiança de l'alumne, ja que així també aprèn a fer les coses per si sol. De mentre, la mestra de suport podria ajudar a altres alumnes amb necessitats o sense. 

Nivell 3: S’agrupen temporalment uns alumnes dins l’aula. El mestre de suport o el mestre curricular / tutor treballen amb un petit grup una estona o tota la sessió dins l’aula. L’adaptació pot ser només en relació al tipus i grau de l’ajuda educativa o es realitzen activitats adaptades per treballar els mateixos continguts de la classe.

Considero que és un tipus de suport oportú en el cas que el grup elegit sigui heterogeni i no sempre s'agrupin als alumnes amb majors dificultats. No obstant això, aquest tipus de suport no hauria de dur-se a terme molt seguidament dins l'aula, ja que pot arribar a crear ansietat en els alumnes.

Nivell 4: El mestre de suport es va movent per l’aula i ajudant a tots els alumnes. Els dos mestres van voltant per la classe i treballant amb els alumnes i els grups quan ho necessiten. 

M'agrada molt aquest tipus de suport encara que necessita una molt bona coordinació entre els dos mestres: bona comunicació, mateix sentit d'ensenyament i d'avaluació. Per altra banda, si hi ha algun nin amb greus dificultats, seria una mica més difícil que els dos mestres tinguessin el mateix rol dins l'aula, ja que un hauria d'estar més pendent d'aquest alumne.

Nivell 5: Treball en grups heterogenis; treball cooperatiu. Els alumnes estan distribuïts en grups heterogenis. El mestre de suport es fa càrrec del suport a algun/s grup/s i el mestre curricular d’altres.

Considero que aquest tipus de treball és molt significatiu si es realitza de manera correcta: el mestre de suport no és necessari que sempre estigui en els grups on hi ha els alumnes amb més dificultats, ell i el mestre tutor poden anar rotant.

Nivell 6: Els dos mestres porten l’activitat conjuntament i dirigeixen el grup junts. Un mestre introdueix l’activitat però aviat els dos van fent aportacions, suggeriments i comentaris per enriquir-la. S’anima als alumnes a participar activament, ja que el mateix model d’ensenyament és participatiu i obert. 

Considero que és un molt bon tipus de suport i que potser positiu pels alumnes.

Nivell 7: El mestre de suport porta l’activitat. El mestre de suport porta l’activitat i el tutor fa suport als qui més ho necessiten o al grup en general.

Considero que és un bon tipus de suport, ja que el mestre tutor pot conèixer molt millor als seus alumnes i atendre les seves necessitats en les classes posteriors on no hi sigui el mestre de suport.

Nivell 8: El mestre de suport prepara material per fer a la classe. El mestre de suport prepara material per quan el mestre curricular o el tutor està sol a l’aula amb tot el grup. De vegades necessari per  a certs alumnes que necessiten materials adaptats i es treballa amb el llibre de text o amb materials elaborats pel centre que es tenen amb antelació.

Considero que és un bon suport per aquells alumnes que tenen dificultats a l'hora d'entendre alguns continguts (normalment, solen ser continguts matemàtiques) de manera que dur material pot ser una idea fantàstica.

Referències:

Huguet, T.  (2006): Tipus de suport amb dos mestes dins l’aula a Aprendre junts a l’aula. Una proposta inclusiva. Barcelona. Graó. Recuperat de: http://ateneu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/_media/cursos/escola_inclusiva/diee3/modul_3/tipussuportambdosmestres.pdf

Desdoblar? O dos docents dins l'aula?

Joan Teixidó Saballs ens fa una reflexió sobre dos tipus de modalitats per treballar dins l’aula: és millor fer desdoblaments? O tenir dos docents a l’aula?

La docència compartida, és a dir, ubicar a dos mestres dins l’aula presenta molts avantatges però requereix d’una organització prèvia; no té sentit ubicar dos mestres dins una aula (quant a horari) sense establir abans què es farà i com. Per altra banda, el desdoblament ha de tenir un objectiu clar (per exemple: una individualització de l’ensenyament).

Tal com ens comenta Joan Teixidó...

•           El desdoblament es duu a terme en dos espais diferents; un grup d’alumnes està dins l’aula i la resta van a un altre lloc.
•         El treball de dos mestres a l’aula no requereix cap espai addicional.

Quant  a la meva opinió considero que el fet de treballar dos docents conjuntament dins l’aula presenta una feina darrera i requereix uns objectius específics; a més, cal que els dos docents tinguin clars els seus rols. Per altra banda, el desdoblament també requereix uns objectius específics i un motiu clar de per què es fa. Considero que ambdues modalitats són totalment vàlides però que tal vegada el punt clau per decidir entre una i altra és el tipus d’activitat a desenvolupar. Així, depèn del contingut a treballar, pot ser sigui més significatiu fer desdoblament, d’aquesta manera es produirà un ensenyament molt més individualitzat i, si el concepte és difícil, pot ser après més ràpidament. En canvi, si treballem un concepte a partir de grups heterogenis potser sigui necessari i útil treballar amb dos mestres dins l’aula: és favorable pels alumnes i pels mateixos docents.

Penso que l’aprenentatge és significatiu amb els dos tipus de modalitats sempre i quan s’apliquin de manera correcta. En la docència compartida és necessària una bona comunicació i relació entre els docents: hi ha d’haver una feina prèvia i s’han d’entendre de manera que l’ensenyament dins l’aula sigui profitós pels alumnes. A més, considero que pels docents també és una experiència bastant enriquidora. En els desdoblaments, també hi veig punts positius tot i que, alhora, ho veig més senzill. A l’hora de la coordinació, no és necessari que hi hagi tanta comunicació amb l’altre mestre, ja que dins l’aula es trobaran sols i podran fer un ensenyament molt més “lliure”.

A tall de conclusió vull remarcar el fet que la decisió entre: desdoblament o dos docents a l’aula és una decisió que hauria de fer l’equip de mestres que treballen aquell curs o aquell grup i, depèn dels objectius i necessitats aplicar-ne un o un altre.  Les dues modalitats són vàlides aplicades de manera correcta. 

Bibliografia:

Teixidor, J. (2008). Desdoblar o dos mestres dins l’aula? Recuperat el 22 de març de: http://www.joanteixido.org/doc/dos_aula/text_provisional.pdf

Pràctiques

Avui per primer pic des de que estic a les pràctiques ha vingut la mestra de suport, la PT, ja que encara que en l'horari posi que ha de venir a unes hores determinades, no ve.

Ha vingut a primera hora i s'ha endut a 5 alumnes que tenia apuntats a una llista. Com és de suposar, tots ells tenien algun tipus de dificultat, sigui en llengua o en matemàtiques.

Al cap d'una hora, ha tornat i s'ha endut a uns altres 5 alumnes.

Quan han tornat, una alumna m'ha comentat que han llegit i la majoria del temps la mestra ha estat amb un alumne en concret. Que quasi no havien fet res.

Vull especificar que només un alumne de la classe està diagnosticat amb TDAH mentre els altres tenen necessitats, segons comenta la tutora, però no tenen cap diagnòstic: "tenen dificultats".

Òbviament no es tracta d'una classe on es treballi la inclusió i molt manco el suport. Tot i que aquests dos conceptes van molt relacionats... Primer hi han de ser, no? El suport dins l'aula de primer de primària és inexistent. Hauríem de començar per aquí. Després, si es vol donar suport... Per què treure un grup de 5 alumnes i fer-los llegir, quan justament cap d'aquests 5 en sap? El suport a 5 alumnes amb aquestes característiques pens que és molt difícil.

Tal vegada si es complís l'horari, es podria anar fent suport d'una manera molt més significativa? A més, la mestra de suport es podria coordinar amb la tutoria i podrien fer una feina fantàstica!!!!

Autisme

Per a un treball de l'assignatura estem treballant el tema de l'autisme. Considero que és un trastorn "poc comentat" de manera que, ja que hem investigat per fer el treball també trob oportú fer-ne una breu explicació que a jo m'ha servit molt. 

El concepte d'autisme sorgeix l'any 1943 per part de Leo Kanner per diagnosticar a infants amb les següents característiques:

• Problemes de contacte afectiu
• Inflexibilitat conductual
• Comunicació anormal

L'any següent, 1944, Hans Asperger també caracteritza a nins amb una condició similar amb el nom de "psicopatia autista". El doctor reconeix que en aquest tipus de trastorn hi ha un component genètic en els pares. 

Les formes més greus de l'autisme són diagnosticades en els primers anys de vida, mentre que les formes moderades són identificades a l'etapa escolar. 

Gallo, L., Guzmán, L., Díaz-Pichardo, J.A. & Cortes-Hernández, B (2007) comenten que l'error en el diagnòstic de nins amb autisme és molt comú i provoca costos elevats. A més, cal dir que la major part dels instruments que s'han dissenyat per a la identificació de l'autisme requereixen entrenament professional especialitzat. Les famílies dels nins amb autisme, abans de rebre el diagnòstic, en reben tres o quatre previs. 

Alguns dels instruments més comuns pel diagnòstic de l'autisme:

• Qüestionari per a l'autisme en nins preescolars XAT -> requereix 15 minuts per a la seva aplicació i combina les respostes dels pares en dues seccions: una primera part de reactius amb respostes sí/no i una segona part que consisteix en una observació semiestructurada del nin. S'aplica en nins a partir dels 18 mesos d'edat.
• Qüestionari per a l'autisme en nins preescolars modificat XAT M -> conserva el format sí/no però no conté una secció per a l'observador, és a dir, contempla únicament l'informe del pare.
• Escala d'avaluació de l'autisme infantil -> escala dissenyada per estructurar observacions del nin  a l'escola, a la casa o a l'hospital i es pot aplicar a qualsevol nin major de 24 mesos d'edat. Consta de 15 reactius que exploren conductes comunament observades en els nens autistes. Requereix un temps aproximadament de 30 a 45 minuts i el resultat permet distingir entre l'autisme greu, moderat i lleu.
• Entrevista de Diagnòstic d'Autisme -> escala estructurada perquè un clínic amb experiència entrevisti als pares. Està dissenyada per recopilar informació detallada de les conductes necessàries per establir el diagnòstic d'autisme. Cobreix el rang d'edat des dels 5 anys fins a la vida adulta.

Referències:

Gallo, L., Guzmán, L., Díaz-Pichardo, J.A. & Cortes-Hernández, B (2007). Dificultades en la evaluación y diagnóstico del autismo. Una discusión. Recuperado de: http://www.scielo.org.mx/scielo.php?pid=S0185-33252008000100006&script=sci_arttext

Paràbola del convidat a sopar

Dimarts, a la pràctica de l'assignatura vam comentar un article titulat "paràbola del convidat a sopar". Ens mostra tres situacions en què s'actua d'una manera molt diferent.

• En la primera, un home, qui és cuiner, convida a sopar a casa seva a uns vells amics, però... el mateix dia del sopar recorda que un d'ells ha de vigilar molt el que menja per la qual cosa no podrà menjar res del que està preparant. Així, li telefona per dir-li el que passa i que no vingui, que ja faran un altre sopar.
  
  
• En la segona, un altre home es troba en la mateixa situació: ha convidat a uns amics per sopar a casa. La mateixa tarda del sopar, un d'ells li recorda que n'hi ha un que no pot menjar de tot. L'home de seguida li telefona per demanar-li si és cert que encara té aquell problema però que no passi pena, que li farà un menú especial.
  
  
• En la tercera situació, passa exactament el mateix. L'home, la mateixa tarda recorda que un dels seus amics no pot menjar de tot... Així, decideix canviar el menú per tal que tots puguin menjar el mateix. 

Cal reflexionar davant aquestes tres situacions... Quina és la millor? Cert és que depèn del punt de vista que es miri un tindrà més avantatges i d'altres més inconvenients (les tres opcions: el cuiner, els amics i el convidat de darrera hora el qual no pot menjar de tot). 

I si ens posem en la pell de l'amic que no pot menjar de tot? En quina situació t'agradaria més estar? Per descomptat que desitjaria tenir uns amics com en la tercera situació. En la primera, em diuen directament que no vingui, així el cuiner no ha de fer cap canvi en el menú ni fer-me res especial. I en la segona situació... Em canvien el menú! L'avantatge és clara per la resta d'amics, els quals podran menjar allò que desitgin.

Aquestes tres situacions inclouen tres conceptes diferents envers l'acceptació i l'actitud cap a les persones. 

En la primera situació veiem clarament una exclusió. Es treu l'alumne de l'aula de manera que ni fa la mateixa feina però tampoc se li permet una socialització amb els seus companys. 

En la segona, una integració: l'amic pot assistir però menjarà diferent. Un alumne amb necessitats està dins l'aula, però fa fitxes i feines diferents. No pot fer les activitats dels altres, ja que aquestes no s'adapten a les seves necessitats. 

Finalment, en la tercera podem parlar d'inclusió. L'alumne és dins l'aula (presència), pot realitzar les mateixes activitats que els seus companys i, a més, de manera conjunta (participació) i aconsegueix èxits (progrés). 

Ponència Albert Riquelme

Dimarts, a la sessió d'atenció a l'alumnat amb necessitat específica de suport educatiu a l'escola, vam tenir la ponència d'Albert Riquelme: ex cap d'estudis del CEIP Son Ferrer.

Ens va explicar algunes dinàmiques de cohesió per crear un bon clima a l'aula amb moltes experiències que ell ha viscut cosa que em va agradar, ja que fins ara a la universitat hem vist molta teoria però poca pràctica. Així, ha estat molt més interessant.

M'ha interessat la part que ha dedicat a la lectura dins l'aula. Per què sempre és el professor qui imposa quin llibre s'ha de llegir? Tots els nins tenen els mateixos gustos? 

Estic d'acord amb n'Albert quan proposa una concepció de la lectura i l'escriptura des d'un model més innovador. Avui (i tradicionalment) veiem als alumnes que dediquen una hora a la lectura predeterminada, cada dilluns de 13:00 a 14:00, asseguts i amb silenci per després poder omplir una fitxa. És necessari que els nins vegin la lectura com una obligació?

Pens que l'objectiu de la lectura hauria de ser el plaer per aquesta. Que un nin llegeixi aquell llibre que li crida l'atenció; que s'adequa als seus gustos i, després, si tant volem, que faci un resum o un dibuix. 

Acceptació

Avui vull aprofitar per explicar un fet que he viscut a les pràctiques que m'ha sorprès i alegrat a la vegada.

Hem anat d'excursió al Portitxol però per mal temps hem hagut de tornar abans d'hora. Així, quan hem tornat els nins han aprofitat per fer un dibuix d'alguna cosa que han vist i, després, hem fet un concurs d'entre tots els dibuixos per tal de treure 4 guanyadors.

Per fer-ho d'una manera justa, han estat els mateixos nins qui han triat els guanyadors: anàvem mostrant els dibuixos i si els agradava, aixecaven la mà.

Quan es mostraven alguns dibuixos els nins reien però ha estat curiós com... Quan s'ha mostrat el dibuix del nin que té Síndrome de Down tots han donat l'enhorabona al nin pel dibuix que havia fet.

Així, una vegada fet el recompte, les puntuacions han estat les següents:

• En primera posició: 19 punts
• En segona posició: 16 punts
• En tercera posició: 12 punts
• En quarta posició: 11 punts

El guanyador ha estat ell, el nin amb Síndrome de Down! L'hem aplaudit i estava feliç. És molt "guapo" el fet de veure que el tenen molt integrat i que sempre compten amb ell.

I vull fer una reflexió de la meva sorpresa: no hauria de ser una sorpresa! Hauria de ser el "normal"! Però, avui en dia, no tots els grups de classe accepten a tots els alumnes que la componen...

Es tracta d'inclusió?

Divendres, a l'escola, vaig viure un fet que em va fer reflexionar.

En l'assignatura de música estan fent un experiment pel qual només es necessiten uns 10 alumnes. Així, només hi va anar la meitat de la classe. Va ser curiós com es van escollir els alumnes, ja que una vegada vaig observar els que havien quedat em vaig adonar que eren els que tenien menys nivell en quan a nivell educatiu.

Per què no feim grups heterogenis? 

Per què no donam oportunitats a tot l'alumnat per igual? 

Per què no confiam en les capacitats de l'alumnat? 

Pot ser, a un alumne li costen molt les matemàtiques... Però pot ser és brillant dibuixant! O cantant! 

Es tracta d'inclusió el fet que vaig viure l'altre dia? No. 

Infants o adults?

Infants o adults?

Drets dels infants (Gianfranco Zavalloni)

Després de llegir l'article "Drets dels infants" vull reflexionar... Els infants són infants com a tal o són adults? Com els tractem? Els sobreprotegim? No els deixem fer res? Els deixem tenir drets?

L'article ens comenta una sèrie de drets que hauria de tenir tot infant com puguin ser:

• El dret d'embrutar-se
• El dret al diàleg
• El dret d'utilitzar les mans
• El dret a la salvatgia
• El dret al silenci

Així, després de llegir l'article, pens que avui en dia no es deixa als infants ser infants. I, realment, és trist. Per què un infant no pot embrutar-se? És divertit. Per què no deixar-lo desenvolupar la seva capacitat creativa? Que experimenti i gaudeixi... Pot ser interessant.

Avui en dia no deixam que els nins gaudeixin: els sobreprotegim. Els estam constantment damunt i consider que això no és bo. El nin ha de poder experimentar la sensació de llibertat (fins un cert punt). Cal donar-los l'oportunitat de decidir, que puguin ser capaços de ser més autònoms. Però per això... Cal donar-los un vot de confiança.