Pràctiques

Avui he viscut una situació que no m'ha agradat gens a les pràctiques...

Un nin ha vingut a demanar-me si avui baixava al pati (només baix els dilluns) i li he dit que no. Ho he trobat estrany perquè ahir ja em va demanar el mateix... Li he demanat el motiu i m'ha dit que si jo baix ell no estarà tan avorrit i podrà estar amb jo. M'he quedat una mica sense paraules... És el nin del qual vaig xerrar a l'anterior entrada, que té TDAH i és repetidor. Pel que m'ha contat, els seus amics del curs passat ara no volen saber res d'ell perquè va a primer i "no és dels seus": no el deixen jugar. Per aquest motiu ell ara duu una pilota, perquè pensava que així algú voldria jugar amb ell, però ja fa dos dies que la du i no és així... M'ha dit que ahir va jugar tot sol i que avui ja directament no volia anar al pati si jo no hi anava.

M'ha semblat una situació molt trista i de seguida li he demanat per la seva relació amb els companys de classe: no es du malament però no tenen els mateixos interessos (ells prefereixen jugar a cartes, a "pilla pilla"...).

He xerrat amb dos nins de la classe i m'han dit que avui jugarien amb ell però que no cada dia.

He estat xerrant amb la tutora per tal de fer alguna activitat de cohesió de grup, ja que que això passi a primer de primària em pareix molt molt trist... 

Discapacitat auditiva

Seguim amb les exposicions!

- Discapacitat auditiva: és un dèficit total o parcial en la percepció auditiva. Si es perd aquesta capacitat de forma parcial se denomina hipoacúsia i si es perd per complet es diu cofosis. A més, pot ser unilateral o bilateral.

Les persones que sofreixen aquesta capacitat tindran problemes per escoltar i es veurà afectada la seva capacitat de comunicació.

El pla d'actuació que ens van proposar les companyes va ser el de crear cartells amb els dibuixos i les paraules per tal que aquest tipus d'alumnat pugui seguir, amb mesura del possible, tot allò que succeeix dins l'aula.

Considero que és una discapacitat difícil de tractar dins l'aula però que no hem d'oblidar que... Tothom hi té cabuda!!

Discapacitat visual / DEA / TDAH / Discapacitat intel·lectual

Durant l'assignatura de suport em tractat l'alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu. Així, i per grups, ens hem dividit la tasca:

1. Discapacitat motòrica
2. Trastorns de comportament
3. Alumnes hospitalitzats
4. Discapacitat intel·lectual
5. Discapacitat auditiva
6. Discapacitat visual
7. TDAH
8. DEA
9. Autisme
10. Altes capacitats

Al meu grup i a jo, com he comentat en altres ocasions, hem treballat el tema de l'autisme. 

Les dues setmanes anteriors hem fet les exposicions dels treballs corresponents i hem après una mica de cada cas! A l'exposició vàrem presentar un pla d'actuació, per la qual cosa vàrem aprendre molt amb la part pràctica.

A continuació faré una breu explicació: 

- Discapacitat visual: discapacitat que pateixen les persones que tenen una manca total o parcial de visió que els impedeix portar una vida plena (ceguesa total o parcial).

Per tractar amb alumnes amb discapacitat visual els meus companys ens van proposar fer feina amb grups interactius, d'aquesta manera l'alumne amb discapacitat visual participaria en totes les activitats i es sentiria igual d'important que els altres.

- DEA (dificultat específica d'aprenentatge): per treballar amb un alumne amb DEA els companys ens proposen fer feina per racons, ja que això ajuda a aquest tipus d'alumnat, dedicant un temps determinat a cada racó. Ens proposen alguns exemples com són: les endevinalles, el memory... Es tracta de diferents activitats on es treballen diferents continguts d'una manera més adeqüada a aquest tipus d'alumnat i perquè no... A la resta!!

- Discapacitat intel·lectual: es caracteritza per les limitacions significatives tant en el funcionament intel·lectual com en la conducta adaptativa expressada en les habilitats adaptatives conceptuals, socials i pràctiques. (AAMR, 2002).

Amb la presència d'un alumne amb discapacitat intel·lectual, les companyes ens comenten que és importantíssim treballar les relacions socials que es donen dins l'aula, així, proposen dinàmiques de cohesió social perquè aquest tipus d'alumne es senti totalment integrat. Ens proposen la dinàmica de llançar una bola de llana i cada vegada que es llança dir una cosa positiva de l'alumne (la norma bàsica és que no es pot tirar a un alumne que ja té un tros de fil de llana). Em pareix molt correcta aquesta dinàmica! 

Per altra banda ens van explicar una altra dinàmica: en aquest cas havíem de cercar a persones que tinguéssin les característiques que ens demanava una fitxa. Això implica que tots haguem de parlar amb tots: ningú queda exclòs!

- TDAH: trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat. A un alumne amb TDAH li va molt bé fer activitats de curta durada, per la qual cosa contínuament ha de fer coses noves i que li cridin l'atenció. D'aquesta manera les companyes ens proposen fer feina per racons. Ens exposen un pla d'actuació de matemàtiques, el qual consider molt oportú i adeqüat! 

Pràctiques

Queda poc menys d'un mes per acabar les pràctiques i he de confessar que està sent una experiència única i que de ben cert recordaré tota la vida!

Com he dit en altres ocasions estic amb un grup de primer de primària i cada dia és únic. Però... He de dir que no tot és bo; hi ha situacions complicades i alguns nins que sempre destaquen per sobre dels altres. Un d'ells està diagnosticat amb TDAH i des de fa dos mesos li donen unes pastilles. La primera setmana que les va prendre va ser impressionant el canvi (des del primer dia!); era un altre nin, em demanava per quedar-se castigat el temps del pati, em suplicava que li donés deures per fer a casa, feia la feina de manera pausada i, a més, ben feta... Era increïble. El problema va ser que la pastilla li provocava taquicàrdies (és un nin amb asma)... I ho passava realment malament (en aquests moments sempre estava amb jo: plorava, feia "rabietes", deia que es moria...). I, en conseqüència, jo també ho passava fatal. La mare el va dur al metge però aquest trobava que era massa prest per llevar-li les pastilles; així la situació es va anar repetint fins que la mare ja no va poder més (jo cada dia ho passava fatal). 

Aquestes pastilles també li llevaven la gana; de manera que no hi havia dia que berenés. Va estar totes les vacances de pasqua sense prendre les pastilles, i en tornar a la rutina; també van tornar les pastilles! Aquest cop, la mare les hi feia prendre sense que s'adonés (li mesclava amb el suc, amb la llet...), però ell havia estat present a la conversa amb el metge (i m'ho va dir, que ell sabia que la mare li posava la pastilla cada dia). Ara duem dues setmanes així, ell està una mica més tranquil que sense les pastilles però tot i així té la sensació que no té gana... 

És una situació complicada perquè la mare no és partidària que el nin prengui res però va arribar un punt que la psicòloga li va aconsellar... La mestra de la meva classe tampoc n'és partidari; prefereix aquell nin revolucionari que un nin que no és feliç... I és que he de dir que aquest nin ja no juga ni es diverteix com abans (encara que sovint molestés).

Deures sí? Deures no?

Amb l'experiència que tinc a les pràctiques puc fer moltes reflexions. Una d'elles és en relació al tema dels deures... És realment necessari posar deures als nins? Si és que sí... Cal que siguin cada dia? De totes les assignatures? Un cop a la setmana? Són qüestions per les quals no tinc resposta avui dia perquè hi veig coses a favor i coses en contra.

Per tal de tractar el tema d'una manera molt més "correcta" he cercat i trobat un article molt interessant escrit per Begonya Nafría, pedagoga i col·laboradora de FAROS.

Record la meva etapa d'estudiant, tant a primari com a secundari i record que dia a dia tenia deures i, a més, molts cops en tenia de més d'una assignatura. Record que moltes vegades estava la meitat de l'horabaixa fent deures... Per una part penso que si es tractava d'aprenentatges basats en la repetició i la pràctica els deures sí que eren eficaços... Però si no? De què servia?

A continuació adjunt la visió positiva de cara als deures i la visió negativa segons Begonya:

Visió positiva dels deures:

• Afavoreixen el desenvolupament del nen.
• Reforcen l'aprenentatge que té lloc a l'aula.
• Ajuda a crear l'hàbit del treball i de l'estudi.
• Promouen l'autonomia i la implicació dels nens en l'aprenentatge. 
• Són adequats per als aprenentatges que es basen en la repetició i la pràctica (la lectura, el càlcul o la gramàtica). 
• Serveixen per connectar el context escolar amb la vida quotidiana. 

Visió negativa dels deures:

• Generen problemes d'ansietat, estrès i dèficit d'atenció.
• Incideixen negativament en el clima i en les relacions familiars, podent ser font de conflicte.
• Són un element de desigualtat i inequitat, en les famílies amb menys recursos socioculturals. No tots els pares poden donar suport al nen mentre fa les tasques a casa i no totes les famílies poden disposar d'un professor de reforç extraescolar. 
• Ocupen el temps familiar en què tenen lloc els aprenentatges invisibles, que a més no es desenvolupen en el context escolar.
• Els deures no se solen coordinar amb l'equip docent i no es personalitzen en funció de cada alumne.
• Generen una alta acumulació de tasques, sense considerar el temps que pot tenir disponible el nen fora de l'horari lectiu. 

Considero que són aspectes molt interessants i que s'haurien de posar a taula per trobar una visió única, pot ser, sigui un conjunt de les dues coses i, sobretot, penso que sempre que hi hagi deures han de ser significatius i amb un objectiu: no fer deures per fer...

A la meva classe, per exemple, normalment la mestra no posa deures, només en els següents casos:

• Si un alumne no ha acabat la feina en l'horari establert, l'ha d'acabar a casa.
• Els divendres, se'n duen una o dues fitxes a casa per repassar el que s'ha fet durant la setmana.

Considero que és una manera molt encertada de treballar perquè els costa molt assimilar els conceptes, els costa molt la lectura, l'escriptura i les matemàtiques: és una manera de reforçar els aprenentatges de la setmana.

Bibliografia:

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/deures-si-deures-no

Aules UEECO

Ahir dimarts vam tenir una altra ponència! La veritat és que feia temps no gaudia tant les classes i és que és increïble el que s'aprèn escoltant diferents experiències.
Així, ahir va venir a visitar-mos un professor de l'IES Port d'Alcúdia que, curiosament, està dins una aula UEECO.

Havíem tractat el tema de les aules UEECO al principi de curs però sí que és cert que per molta teoria que aprenguis, si no saps realment d'algú que ho ha viscut i la seva experiència, no acabes d'estar-ne convençut del que és. I això és el que em va passar a mi!

En Tòfol ens va comentar que ell té 8 alumnes dins l'aula i que l'organització d'aquesta no és fàcil, ja que l'aula no pot estar tan sols amb un professor: hi ha d'haver un/a PT i un/a ATE. L'ATE ha de ser exclusivament per l'aula. Pel que fa al/a PT, a causa de l'organització d'horari, necessàriament n'hi haurà d'haver 2 que s'aniran alternant. Després, depèn de les característiques dels alumnes que hi acudeixen hi haurà d'haver altres professionals. Pel que fa als professors de les especialitats és voluntat seva adherir-se a l'aula UEECO: en Tòfol ens comenta que actualment a l'aula UEECO de l'institut del Port d'Alcúdia compten amb tres PT's, dos professors d'Educació Física, un professor d'Educació Visual i Plàstica, l'ATE i un professor d'Audició i Llenguatge.

En Tòfol és conscient dels pros i dels contres que provoquen tenir una aula UEECO i, tot i començar amb pocs coneixements, avui dia n'està molt orgullós de la seva feina diària.

Sincerament, considero que és una tasca difícil la qual ha de ser molt constant i te fa veure els resultats, normalment, a llarg termini. Els alumnes tenen un grup de referència en els cursos ordinaris, la qual cosa me pareix molt encertada. El fet que primer d'ESO sigui el curs en el qual els alumnes de l'aula UEECO més acudeixen a les classes del seu grup em pareix molt encertat, ja que s'ha de tractar també la part social i aquests alumnes no deixen de ser nins.

Considero que l'aula UEECO és una gran oportunitat per aquells alumnes que necessiten desenvolupar la seva autonomia personal i aprendre molt més que simples coneixements: aspectes sobre salut i higiene, relacions socials, educació emocional... A més cal destacar que aquests alumnes participen i s'integren en qualsevol activitat ordinària i tenen un grup de referència. Dins les aules UEECO aprenen molt i d'una manera molt més adoptada gràcies a diferents recursos tant materials com humans.

Tot i així considero que també he de destacar uns quants aspectes negatius com pugui ser la falta de formació dels professors tant de l'aula UEECO com de la resta d'aules la qual cosa provoca, molts cops, por de molts professors a rebre als alumnes de l'aula UEECO a la seva aula. També, aquests alumnes es poden arribar a sentir malament pel fet de sentir-se "diferents" a la resta i a la llarga pot ser molt negatiu.

Considero que una aula UEECO és molt més inclusiva que un centre específic però que, tot i així, no és inclusiva perquè l'alumne no compleix les tres "p" de la inclusió (presència, progrés i participació).

Conclusions i reflexions de la xerrada anterior (Maria i Carlos)

A l'anterior entrada faig referència a la xerrada d'ahir amb la informació que ens van transmetre tant la mare (na Maria) com el fill (en Carlos). Així en aquesta entrada vull extreure una sèrie de conclusions i perquè no: reflexions.

Na Maria ens va contar tot el procés que han viscut aquests 16 anys: no han estat uns anys gens fàcils. Els va costar dos anys trobar el diagnòstic però la lluita no acaba aquí, és clar que és important saber QUE té l'infant (no tant pensar només en una etiqueta) per així poder actuar de la manera més correcta. Una vegada es sap el diagnòstic ja es pot actuar d'una manera més adequada.

És un procés no només difícil pel nin sinó també per la família, qui es veu molt afectada i passa per diverses etapes com pugui ser la de culpabilitat.

És un procés difícil perquè es pren consciència que serà un camí dificíl, però no impossible!

L'escola és un dels altres factors importantíssims en aquest procés. I, en conseqüència ho és també la relació família-escola. És important mantenir un contacte amb la família de tots els nins, però amb la d'un nin amb dificultats ho és encara més: establir un vincle de confiança i seguretat és important tant per la família com pel nin, qui es sentirà millor.

Per altra banda, hi ha el factor dels companys. Han de saber els companys que tenen un company amb dificultats? La meva opinió és claríssima: SÍ. El fet que els companys no sàpiguen que aquell nin que fa coses estranyes, que no parla, que està sol... Pot provocar burles i comentaris innecessaris. Explicar als alumnes les dificultats d'aquest nin no és negatiu sinó tot el contrari: d'aquesta manera poden ajudar-lo, poden acudir a ell i poden integrar-lo al grup com ha estat el cas d'en Carlos.

Els professors també influeixen en el procés de l'alumne. En el cas dels professors d'en Carlos molts no sabien de l'existència d'aquest trastorn o no li donaven important. Considero que és important escoltar a les famílies: coneixen als seus fills i ens poden donar idees o tècniques per a un millor aprenentatge de l'infant. Aquesta reflexió la podria resumir amb: "poc interès per part d'alguns professors".

Pel que fa a la PT (el que jo seré) considero que és important que tingui contacte amb la família (en el cas d'en Carlos utilitzaven un quadern de comunicació), ja que això permet que l'estimulació sigui molt més eficaç i constant.

Finalment vull comentar que en aquests casos (i, sincerament, sempre) hauria de prevaler l'autoestima i l'autoconfiança dels nins i no tant l'aprenentatge de continguts: sovint és més important que aprenguin primer els hàbits, alguns models de comportament...

Xerrada Maria i Carlos

 Avui hem tingut una xerrada en relació a família amb els ponents: Carlos Marin i Maria A. Perelló. En carlos és el fill de na Maria.

En Carlos està cursant 4t d'ESO i té trastorn del llenguatge.

Arribar a aquest diagnòstic els va costar 2 anys: se'n va adonar el seu padrí, ja que no xerrava i, a més, normalment estava sol. Amb 2 anys no parlava i no entenia pràcticament res del que li deien. El varen dur al pediatre i li varen llevar importància: que esperessin. Abans de començar l'escola a 3 anys la mare estava preocupada i el va dur al neuropediatra: va començar un llarg camí de proves físiques: en els potencials avocats es varen detectar problemes d'audició per la qual cosa el varen operar 3 vegades (tenia otitis repetitives). Aquí la família pensava que el problema està solucionat però no és així perquè en Carlos segueix sense parlar. Seguidament, van a l'ESVAB (antic IVAS) on es determinen les ajudes que pot tenir la família. Les conclusions que se'n treuen són les següents: no és autista però té un trastorn específic del llenguatge (TEL) i s'ha de fer una feina coordinativa amb una psicoterapeuta perquè el nin comença a fer rabietes perquè vol xerrar i no en sap i li xerren i no ho entén.

Varen començar a anar a un osteòpata i s'aconseguia que els fluids del cervell anessin millor: aquí va començar a tenir records i memòria. Mentrestant segueixen fent-li proves a en Carlos.

Varen acudir a Barcelona a fer proves més completes, ja que la seva pediatra no estava del tot conforme: en Carlos té disfàsia (1 de cada 6000 nins té disfàsia, és genètic i hereditari). És una malaltia invisible: no es detecta en proves físiques però sí que té la part esquerra afectada i la seva edat en el llenguatge va 3 anys enrere. No existeix ni una pastilla ni una operació màgica sinó que es tracta de l'estimulació màxima possible.

Marc Monfort, de Madrid, confirma a la família que té una disfàsia mixta: té afectada l'expressió i la comprensió tant oral com escrita perquè li falta molt de vocabulari. Té un coeficient intel·lectual dins la normalitat però baix i té moltes característiques d'un nin Asperger com per exemple que en Carlos és molt sincer, no entén el doble sentit de les paraules ni les bromes; és molt literal, li costa molt la lògica, no aprèn per imitació... En canvi, és molt visual i molt atrevit per fer les coses.

La mare davant tot això accepta la realitat i cerca que sigui valorat i sigui feliç.

Com afecta tot això a la família? El pare de'n Carlos no és conscient de la gravetat del que li passa a en Carlos i simplement es limita a fer el que li diuen.

Les més afectades són la mare i la germana gran. La mare passa per totes les fases: una d'elles és la culpabilitat: la mare es sent responsable i culpable de com és en Carlos i deixa de costat l'altra filla i l'home per dedicar-se el màxim a en Carlos. Ells dos, per la seva part, també es posen de costat. Aquesta actitud duu conseqüències: l'altra filla ho passa malament i a primària té una disfèmia de caràcter emocional: quan es posa nerviosa tartamudeja però millora amb el millorament d'en Carlos.

Pel que fa a la relació família-escola... En Carlos sempre ha rebut suport de PT i AL, a infantil es varen interessar molt pen Carlos i escrivien un quadern de comunicació (la mare, la tutora i la PT) així es podien crear converses amb en Carlos. La relació era molt directa i estreta.

A primària durant el primer i el segon cicle de primària en Carlos aprèn i és feliç. En el tercer cicle de primària hi ha nerviosisme per part d'en Carlos per la falta de coordinació per la tutora amb els especialistes: temes i exàmens sense adaptar (més que aprendre curricularment el més important és que l'autoestima sigui alta).

Quan cursava 5è va fer una explosió de preguntes sobre el que li passava: per què me costa xerrar i escriure? Per què venen mestres a ajudar-me? Per què he d'anar a tants de metges? La mare li explica que és diferent dels altres nins i li explica que té afectades les connexions neuronals però que no està malalt. En Carlos ho accepta amb naturalitat i a partir d'aquí està més pendent de tot. Ell sap que la disfàsia és per sempre però que millora.

El pas a secundària va ser difícil: va deixar tots els seus companys i va anar a un institut on no coneixia cap dels seus companys. Així i tot ell estava molt entusiasmat.

El traspàs d'informació va ser correcta però la mare d'en Carlos va haver d'anar professor per professor a contar el que li passava a en Carlos: n'hi havia molts que ni coneixien la dificultat d'en Carlos o d'altres que no l'entenien. Així, ningú li feia adaptacions per la qual cosa la mare era qui havia de fer les adaptacions a casa per estudiar els temes: si podia ser manipulant i sinó amb imatges. L'esforç d'en Carlos era extraordinari.

El problema va venir amb les primeres notes: les notes eren amb adaptacions curriculars significatives la qual cosa suposaria que a final d'ESO no li donarien el títol. La mare proposa que no siguin significatives: relacionar, completar, imatges...

La conclusió de la mare d'en Carlls és que tot i que físicament no es ve, té limitacions en el llenguatge que a l'hora de fer feina li presentarà dificultats.