Cloenda

Idò sí! Com diu el títol... A aquest post faré la cloenda del bloc. Per això, vull fer una sèrie de reflexions:

• Bloc.

El primer que vull comentar és la meva experiència amb el bloc: les primeres setmanes, na Míriam ens va dir que havíem de decidir entre crear una carpeta d'aprenentatge o fer un bloc. Al principi vaig dubtar molt, ja que no havia tingut mai cap bloc. Va ser just per aquest motiu pel qual em vaig animar a fer-ne un (pensava que podria ser una experiència positiva).

Així ha estat: ha estat una experiència molt positiva. M'ha agradat reflectir els meus pensaments i les meves reflexions en diferents entrades i un cop han passat les setmanes, tornar a llegir-les. 

Avui puc dir que el dia de demà espero tenir un bloc on pugui seguir contant totes les meves experiències en relació a la meva professió (material, suport, conflictes, experiències...)

• Assignatura "Atenció a l'alumnat amb necessitat específica de suport educatiu".

Quan vam haver de decidir la nostra menció jo ja ho tenia ben clar, i és que sempre ho he tingut clar. Tot i així, em frenava una mica el fet que sempre et pots trobar amb alguns casos extrems i pens que el més important és tenir paciència i experiència. Així, les classes de cada dimarts m'han servit un munt: han estat molt pràctiques i molt útils pel dia de demà: com sempre ens ha dit na Miriam, la teoria sempre la tindrem al nostre abast; s'aprèn més amb els casos reals, amb els casos pràctics.

Així, he de dir que he gaudit d'anar cada dimarts a la UIB per fer aquestes classes (tot i que el cansament es notava, per part de tots!)

• Ponències.

D'aquesta assignatura també he de destacar totes les ponències que hem tingut. No podria dir quina m'ha agradat més perquè de totes he après alguna cosa que em servirà al dia de demà: mestres amb molta experiència qui ens han explicat casos reals, activitats, recursos... 

També vull destacar la ponència de na Maria i en Carlos: la més emotiva de totes, pot ser la més propera i la que més vaig gaudir: no volia que acabés.

• Pràctiques.

Finalment, vull fer una petita reflexió sobre les pràctiques. A la vegada que he cursat l'assignatura de suport també he realitzat les pràctiques a una classe de primer de primària: he de dir que molts cops he pogut aplicar coses que estava aprenent a la UIB, a les pràctiques. 

A més, he tingut dins la meva aula un alumne amb TDAH i un altre amb Síndrome de Down i els he pogut tractar d'una manera molt més propera, gràcies al que he après amb l'assignatura.

Miriam: gràcies per tot el que m'has ensenyat. Tant de bo hi haguera més mestres com tu...

LLibres... Sí o no?

Fa poc, vaig penjar una entrada on exposava la meva opinió sobre els deures: cal posar deures als nins? O millor... No?

Així, avui vull exposar la meva reflexió sobre la utilització dels llibres a l'aula o no. Ahir en vam al claustre de la meva escola i considero que és un debat molt vigent avui dia.

M'he llegit un article publicat per David Perelló Marugán on presenta ítems en relació als defensors dels llibres de text i ítems en relació als detractors dels llibres de text (l'adjunt al final de l'entrada).

Després de fer-ne una lectura, vull destacar allò que considero més important.

Defensors dels llibres de text:

• S'adeqüent als múltiples canvis que sofreix el currículum cada vegada que es modifica la llei educativa -> considero que aquest és un dels punts més destacables, ja que avui dia constantment estem canviant de llei o, si més no, no queda clara. 
• Junt amb el llibre s'incorpora altre material aprofitable.
• Permet seguir una línia metodològica al llarg de tota l'etapa educativa.

Detractors dels llibres de text:

• No suposen els costs dels llibres. 
• Integren en les seves propostes pedagògiques  els nous models i paradigmes educatius 
• Adeqüen el material a les característiques o necessitats grupals i individuals.
• Permeten adaptar els materials als esdeveniments actuals.

Així, puc fer ja una reflexió personal i dir que considero que seria adequat fer un "mix" entre les dues opcions: els llibres no són dolents i ajuden en moltes situacions, i a més, es pot reforçar els aprenentatges amb material adaptat pel curs del moment (com sempre dic, cada curs, i cada alumne, són un món!).

Referències:
http://www.mundoprimaria.com/primaria/libros-de-texto-si-o.html article de David Perelló Marugán.

Projecte de millora

Com a projecte de millora que incluiré a la memòria de pràctiques, estic fent activitats en parelles, en trios i en grups. Així, també fem feina grups cooperatius. 

La temàtica que utilitz és les professions, ja que no saben gaire coses sobre aquest tema. 

A continuació adjuntaré la feina que hem fet però també vull destacar que tots els nins que tenen NEE i NESE han pogut participar perfectament en totes les activitats i els ha permès desenvolupar-se i millorar les seves habilitats socials. A més, el nin amb Síndrome de Down també ha participat i li ha agradat molt veure que ell també és important i necessari dins el grup.

"La classe de primer estem fent molta feina! Ara estem treballant el tema de les professions, ja que treballant la “b” ens hem adonat que la paraula “bomber” du dues “b”! Així, estem fent diferents activitats per treballar les professions: tenim molta curiositat!

El primer que vàrem fer va ser informar-nos dels vehicles que tenen els bombers, de com es vesteixen, de les instal·lacions que tenen... I després, ens hem informat de les professions que tenen els nostres pares.

A més, hem après a fer feina en parelles! Vàrem decidir una professió i vàrem dibuixar-la per després mostrar-la als nostres companys. Una vegada els nostres companys endevinaven la nostra professió, en xerràvem una mica. Va ser molt divertit i vàrem aprendre coses que no sabíem!!!

També vàrem aprendre altres professions a partir d’un PowerPoint: havíem d’endevinar les professions que sortien i quan pitjàvem a la PDI ens sortia una diapositiva que ens deia si ho havíem fet bé o malament. Ens ho vàrem passar molt bé!

Finalment, també hem de dir-vos que hem fet feina amb grups! A partir d’unes imatges, havíem d’endevinar de quina professió es tractava. Cada vegada ho havia d’escriure un del grup, la qual cosa implicava que tots havíem d’estar d’acord i ens havíem d’ajudar. Després ens hem corregit i hem donat l’enhorabona als guanyadors, encara que pensem que... Guanyadors ho som tots!"

Altes capacitats

En darrer lloc, la mestra, na Miriam, ens va fer l'exposició sobre les altes capacitats.

Na Miriam ens va explicar que a un alumne amb altes capacitats el més important és motivar-lo contínuament. Així, quan acaba la feina prevista se li pot donar feina extra presentant-la com un repte: això, motiva a l'alumne i hi posa ganes.

Com a pla d'actuació ens va donar una fitxa on hi havia diferents exercicis de lògica: són exercicis per pensar i això l'alumne amb altes capacitats ho pot veure com un repte.

Com resolc problemes?

Com he anat comentant, el meu grup és molt mogut i sovint es presenten problemes que, la tutora i jo, considerem que són bàsics quant a convivència. Així, ella sempre em recorda la importància de treballar els hàbits i les normes, ja no només d'aula sinó també d'altres aspectes.

Tinc dos nins molt moguts, un d'ell està diagnosticat amb TDAH i l'altra està pendent que el mirin. El primer, ara està medicat i he de reconèixer que està molt més tranquil. En canvi l'altra, cada dia està més nerviós. Dimarts va ser terrible! Duia 4 dies sense escola i es va notar: és un nin amb problemes familiars i pel que notem, el seu únic lloc on es pot expressar és a l'escola i així ho fa.

Contínuament s'han presentat problemes de tot tipus, sovint molt mínims i s'han arreglat de seguida.

El problema "gros" que he viscut a les pràctiques va arribar ahir. Era durant la darrera hora, i érem abaix fent educació física (jo hi era perquè ara feim grupets per fer diferents activitats que les relacionem amb les lletres que treballem a classe). Aquest nin (el que està pendent que el mirin) estava castigat 10 minuts perquè durant tot el matí no havia deixat fer classe. Així, es va seure devora on jo estava. De sobte, em vaig girar i el nin no hi era, i just en aquest moment varen venir unes nines a dir-me que hi havia un nin plorant. 

La situació va ser la següent: aquest nin estava castigat, però de seguida que va poder va sortir corrent i li va llevar la raqueta de les mans a un altre nin. Aquest altre, me'l vaig trobar plorant (he de dir que aquest nin és el que té Síndrome de Down... i els canvis bruscos o les situacions que no entén el posen molt nerviós). 

Jo em vaig quedar freda. De seguida vaig agafar el nin (amb el que tinc molta confiança) i vaig intentar tranquil·litzar-lo. Després, va venir el professor d'educació física perquè no sabia que havia passat i de seguida vam castigar a l'altre nin i a mi, de la ràbia, em va sortir dir-li que estaria castigat tota la setmana sense pati i sense educació física, i que allò que havia fet havia estat molt "feo". 

Sempre he pensat, durant tots els anys de carrera, que en cap moment cap professor ens ha ensenyat a com afrontar problemes d'aquests. O ja no ensenyar... Sinó a contar-nos experiències, estratègies, maneres d'actuar davant algunes situacions...

Perquè a més, tots sabem que no podem evitar situacions d'aquestes i que com més grans són, normalment els problemes també solen ser pitjors.

Avui he xerrat amb la meva tutora i m'ha dit que vaig fer el correcte i que tot això ho aniré veient amb l'experiència que vagi tenint, diàriament, amb els alumnes i, sobretot, que tingui present que cada mestre és un món, així com cada persona. 

Alumnes hospitalitzats

- Alumnes hospitalitzats

"Tots els hospitals, tant infantils com de rehabilitació, així com els que tinguin serveis pediàtrics permanents, siguin de l'Administració de l'Estat, dels organismes autònoms que en depenen, de la Seguretat Social, de les comunitats autònomes i de les corporacions locals, així com els hospitals privats, que regularment ocupin almenys la meitat dels seus llits, amb malalts l’estada i atenció sanitària dels quals siguin abonades amb càrrec a recursos públics, han de disposar d’una secció pedagògica per prevenir i evitar la marginació del procés educatiu dels alumnes en edat escolar internats en aquests hospitals." Lismi, 1982.




Els companys que van fer aquesta exposició ens van comentar que l'hospital de Son Espases compta amb una aula hospitalària. Els alumnes no estan obligats a acudir-hi, però cal dir que això els possibilita una estada una mica més amena, millorar les relacions socials...

El més important és que els metges vagin informant els mestres que porten l'aula hospitalària i que hi hagi una bona comunicació entre tots.

Article interessant:
Urmeneta, M. (2013). L'atenció educativa als nins hospitalitzats. http://dixit.gencat.cat/web/.content/home/04recursos/02publicacions/02publicacions_de_bsf/04_familia_infancia_adolescencia/butlleti_infancia_articles_2013/links/finestra-68.pdf

Trastorn de comportament

I... Aquesta setmana acabem les exposicions.

- Trastorn de comportament / de conducta: és una alteració del comportament. Es caracteritza per un comportament antisocial que viola els drets de les altres persones, les normes i les regles adequades per a l'edat.

Els companys ens van comentar que és molt important resaltar els aspectes positius d'aquests alumnes i, com sempre dic, no només d'aquests sinó de tots!! Els companys ens varen proposar una activitat que vaig trobar molt adequada per fer a qualsevol grup classe: havíem d'escriure una qualitat positiva d'un company i aferrar-la a un arbre que ens varen dur. Considero que és una activitat que pot afavorir a tot l'alumnat i millorar la seva autoestima.

Seguidament, vam fer una activitat relacionada amb les emocions. Com et sents? Havíem d'expressar el sentiment que en aquell moment sentíem i relacionar-lo amb un color. En el meu cas va ser "angoixa" perquè em trobava molt saturada, agobiada... Per la quantitat de coses que tenia en ment. Sincerament, considero que és una activitat molt apropiada i que pot anar molt bé per treballar els sentiments i per fer veure als alumnes que tots són importants. A més... Podem aconseguir l'empatia: posar-se en el lloc de l'altra.

Pràctiques

Avui he viscut una situació que no m'ha agradat gens a les pràctiques...

Un nin ha vingut a demanar-me si avui baixava al pati (només baix els dilluns) i li he dit que no. Ho he trobat estrany perquè ahir ja em va demanar el mateix... Li he demanat el motiu i m'ha dit que si jo baix ell no estarà tan avorrit i podrà estar amb jo. M'he quedat una mica sense paraules... És el nin del qual vaig xerrar a l'anterior entrada, que té TDAH i és repetidor. Pel que m'ha contat, els seus amics del curs passat ara no volen saber res d'ell perquè va a primer i "no és dels seus": no el deixen jugar. Per aquest motiu ell ara duu una pilota, perquè pensava que així algú voldria jugar amb ell, però ja fa dos dies que la du i no és així... M'ha dit que ahir va jugar tot sol i que avui ja directament no volia anar al pati si jo no hi anava.

M'ha semblat una situació molt trista i de seguida li he demanat per la seva relació amb els companys de classe: no es du malament però no tenen els mateixos interessos (ells prefereixen jugar a cartes, a "pilla pilla"...).

He xerrat amb dos nins de la classe i m'han dit que avui jugarien amb ell però que no cada dia.

He estat xerrant amb la tutora per tal de fer alguna activitat de cohesió de grup, ja que que això passi a primer de primària em pareix molt molt trist... 

Discapacitat auditiva

Seguim amb les exposicions!

- Discapacitat auditiva: és un dèficit total o parcial en la percepció auditiva. Si es perd aquesta capacitat de forma parcial se denomina hipoacúsia i si es perd per complet es diu cofosis. A més, pot ser unilateral o bilateral.

Les persones que sofreixen aquesta capacitat tindran problemes per escoltar i es veurà afectada la seva capacitat de comunicació.

El pla d'actuació que ens van proposar les companyes va ser el de crear cartells amb els dibuixos i les paraules per tal que aquest tipus d'alumnat pugui seguir, amb mesura del possible, tot allò que succeeix dins l'aula.

Considero que és una discapacitat difícil de tractar dins l'aula però que no hem d'oblidar que... Tothom hi té cabuda!!

Discapacitat visual / DEA / TDAH / Discapacitat intel·lectual

Durant l'assignatura de suport em tractat l'alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu. Així, i per grups, ens hem dividit la tasca:

1. Discapacitat motòrica
2. Trastorns de comportament
3. Alumnes hospitalitzats
4. Discapacitat intel·lectual
5. Discapacitat auditiva
6. Discapacitat visual
7. TDAH
8. DEA
9. Autisme
10. Altes capacitats

Al meu grup i a jo, com he comentat en altres ocasions, hem treballat el tema de l'autisme. 

Les dues setmanes anteriors hem fet les exposicions dels treballs corresponents i hem après una mica de cada cas! A l'exposició vàrem presentar un pla d'actuació, per la qual cosa vàrem aprendre molt amb la part pràctica.

A continuació faré una breu explicació: 

- Discapacitat visual: discapacitat que pateixen les persones que tenen una manca total o parcial de visió que els impedeix portar una vida plena (ceguesa total o parcial).

Per tractar amb alumnes amb discapacitat visual els meus companys ens van proposar fer feina amb grups interactius, d'aquesta manera l'alumne amb discapacitat visual participaria en totes les activitats i es sentiria igual d'important que els altres.

- DEA (dificultat específica d'aprenentatge): per treballar amb un alumne amb DEA els companys ens proposen fer feina per racons, ja que això ajuda a aquest tipus d'alumnat, dedicant un temps determinat a cada racó. Ens proposen alguns exemples com són: les endevinalles, el memory... Es tracta de diferents activitats on es treballen diferents continguts d'una manera més adeqüada a aquest tipus d'alumnat i perquè no... A la resta!!

- Discapacitat intel·lectual: es caracteritza per les limitacions significatives tant en el funcionament intel·lectual com en la conducta adaptativa expressada en les habilitats adaptatives conceptuals, socials i pràctiques. (AAMR, 2002).

Amb la presència d'un alumne amb discapacitat intel·lectual, les companyes ens comenten que és importantíssim treballar les relacions socials que es donen dins l'aula, així, proposen dinàmiques de cohesió social perquè aquest tipus d'alumne es senti totalment integrat. Ens proposen la dinàmica de llançar una bola de llana i cada vegada que es llança dir una cosa positiva de l'alumne (la norma bàsica és que no es pot tirar a un alumne que ja té un tros de fil de llana). Em pareix molt correcta aquesta dinàmica! 

Per altra banda ens van explicar una altra dinàmica: en aquest cas havíem de cercar a persones que tinguéssin les característiques que ens demanava una fitxa. Això implica que tots haguem de parlar amb tots: ningú queda exclòs!

- TDAH: trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat. A un alumne amb TDAH li va molt bé fer activitats de curta durada, per la qual cosa contínuament ha de fer coses noves i que li cridin l'atenció. D'aquesta manera les companyes ens proposen fer feina per racons. Ens exposen un pla d'actuació de matemàtiques, el qual consider molt oportú i adeqüat! 

Pràctiques

Queda poc menys d'un mes per acabar les pràctiques i he de confessar que està sent una experiència única i que de ben cert recordaré tota la vida!

Com he dit en altres ocasions estic amb un grup de primer de primària i cada dia és únic. Però... He de dir que no tot és bo; hi ha situacions complicades i alguns nins que sempre destaquen per sobre dels altres. Un d'ells està diagnosticat amb TDAH i des de fa dos mesos li donen unes pastilles. La primera setmana que les va prendre va ser impressionant el canvi (des del primer dia!); era un altre nin, em demanava per quedar-se castigat el temps del pati, em suplicava que li donés deures per fer a casa, feia la feina de manera pausada i, a més, ben feta... Era increïble. El problema va ser que la pastilla li provocava taquicàrdies (és un nin amb asma)... I ho passava realment malament (en aquests moments sempre estava amb jo: plorava, feia "rabietes", deia que es moria...). I, en conseqüència, jo també ho passava fatal. La mare el va dur al metge però aquest trobava que era massa prest per llevar-li les pastilles; així la situació es va anar repetint fins que la mare ja no va poder més (jo cada dia ho passava fatal). 

Aquestes pastilles també li llevaven la gana; de manera que no hi havia dia que berenés. Va estar totes les vacances de pasqua sense prendre les pastilles, i en tornar a la rutina; també van tornar les pastilles! Aquest cop, la mare les hi feia prendre sense que s'adonés (li mesclava amb el suc, amb la llet...), però ell havia estat present a la conversa amb el metge (i m'ho va dir, que ell sabia que la mare li posava la pastilla cada dia). Ara duem dues setmanes així, ell està una mica més tranquil que sense les pastilles però tot i així té la sensació que no té gana... 

És una situació complicada perquè la mare no és partidària que el nin prengui res però va arribar un punt que la psicòloga li va aconsellar... La mestra de la meva classe tampoc n'és partidari; prefereix aquell nin revolucionari que un nin que no és feliç... I és que he de dir que aquest nin ja no juga ni es diverteix com abans (encara que sovint molestés).

Deures sí? Deures no?

Amb l'experiència que tinc a les pràctiques puc fer moltes reflexions. Una d'elles és en relació al tema dels deures... És realment necessari posar deures als nins? Si és que sí... Cal que siguin cada dia? De totes les assignatures? Un cop a la setmana? Són qüestions per les quals no tinc resposta avui dia perquè hi veig coses a favor i coses en contra.

Per tal de tractar el tema d'una manera molt més "correcta" he cercat i trobat un article molt interessant escrit per Begonya Nafría, pedagoga i col·laboradora de FAROS.

Record la meva etapa d'estudiant, tant a primari com a secundari i record que dia a dia tenia deures i, a més, molts cops en tenia de més d'una assignatura. Record que moltes vegades estava la meitat de l'horabaixa fent deures... Per una part penso que si es tractava d'aprenentatges basats en la repetició i la pràctica els deures sí que eren eficaços... Però si no? De què servia?

A continuació adjunt la visió positiva de cara als deures i la visió negativa segons Begonya:

Visió positiva dels deures:

• Afavoreixen el desenvolupament del nen.
• Reforcen l'aprenentatge que té lloc a l'aula.
• Ajuda a crear l'hàbit del treball i de l'estudi.
• Promouen l'autonomia i la implicació dels nens en l'aprenentatge. 
• Són adequats per als aprenentatges que es basen en la repetició i la pràctica (la lectura, el càlcul o la gramàtica). 
• Serveixen per connectar el context escolar amb la vida quotidiana. 

Visió negativa dels deures:

• Generen problemes d'ansietat, estrès i dèficit d'atenció.
• Incideixen negativament en el clima i en les relacions familiars, podent ser font de conflicte.
• Són un element de desigualtat i inequitat, en les famílies amb menys recursos socioculturals. No tots els pares poden donar suport al nen mentre fa les tasques a casa i no totes les famílies poden disposar d'un professor de reforç extraescolar. 
• Ocupen el temps familiar en què tenen lloc els aprenentatges invisibles, que a més no es desenvolupen en el context escolar.
• Els deures no se solen coordinar amb l'equip docent i no es personalitzen en funció de cada alumne.
• Generen una alta acumulació de tasques, sense considerar el temps que pot tenir disponible el nen fora de l'horari lectiu. 

Considero que són aspectes molt interessants i que s'haurien de posar a taula per trobar una visió única, pot ser, sigui un conjunt de les dues coses i, sobretot, penso que sempre que hi hagi deures han de ser significatius i amb un objectiu: no fer deures per fer...

A la meva classe, per exemple, normalment la mestra no posa deures, només en els següents casos:

• Si un alumne no ha acabat la feina en l'horari establert, l'ha d'acabar a casa.
• Els divendres, se'n duen una o dues fitxes a casa per repassar el que s'ha fet durant la setmana.

Considero que és una manera molt encertada de treballar perquè els costa molt assimilar els conceptes, els costa molt la lectura, l'escriptura i les matemàtiques: és una manera de reforçar els aprenentatges de la setmana.

Bibliografia:

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/deures-si-deures-no

Aules UEECO

Ahir dimarts vam tenir una altra ponència! La veritat és que feia temps no gaudia tant les classes i és que és increïble el que s'aprèn escoltant diferents experiències.
Així, ahir va venir a visitar-mos un professor de l'IES Port d'Alcúdia que, curiosament, està dins una aula UEECO.

Havíem tractat el tema de les aules UEECO al principi de curs però sí que és cert que per molta teoria que aprenguis, si no saps realment d'algú que ho ha viscut i la seva experiència, no acabes d'estar-ne convençut del que és. I això és el que em va passar a mi!

En Tòfol ens va comentar que ell té 8 alumnes dins l'aula i que l'organització d'aquesta no és fàcil, ja que l'aula no pot estar tan sols amb un professor: hi ha d'haver un/a PT i un/a ATE. L'ATE ha de ser exclusivament per l'aula. Pel que fa al/a PT, a causa de l'organització d'horari, necessàriament n'hi haurà d'haver 2 que s'aniran alternant. Després, depèn de les característiques dels alumnes que hi acudeixen hi haurà d'haver altres professionals. Pel que fa als professors de les especialitats és voluntat seva adherir-se a l'aula UEECO: en Tòfol ens comenta que actualment a l'aula UEECO de l'institut del Port d'Alcúdia compten amb tres PT's, dos professors d'Educació Física, un professor d'Educació Visual i Plàstica, l'ATE i un professor d'Audició i Llenguatge.

En Tòfol és conscient dels pros i dels contres que provoquen tenir una aula UEECO i, tot i començar amb pocs coneixements, avui dia n'està molt orgullós de la seva feina diària.

Sincerament, considero que és una tasca difícil la qual ha de ser molt constant i te fa veure els resultats, normalment, a llarg termini. Els alumnes tenen un grup de referència en els cursos ordinaris, la qual cosa me pareix molt encertada. El fet que primer d'ESO sigui el curs en el qual els alumnes de l'aula UEECO més acudeixen a les classes del seu grup em pareix molt encertat, ja que s'ha de tractar també la part social i aquests alumnes no deixen de ser nins.

Considero que l'aula UEECO és una gran oportunitat per aquells alumnes que necessiten desenvolupar la seva autonomia personal i aprendre molt més que simples coneixements: aspectes sobre salut i higiene, relacions socials, educació emocional... A més cal destacar que aquests alumnes participen i s'integren en qualsevol activitat ordinària i tenen un grup de referència. Dins les aules UEECO aprenen molt i d'una manera molt més adoptada gràcies a diferents recursos tant materials com humans.

Tot i així considero que també he de destacar uns quants aspectes negatius com pugui ser la falta de formació dels professors tant de l'aula UEECO com de la resta d'aules la qual cosa provoca, molts cops, por de molts professors a rebre als alumnes de l'aula UEECO a la seva aula. També, aquests alumnes es poden arribar a sentir malament pel fet de sentir-se "diferents" a la resta i a la llarga pot ser molt negatiu.

Considero que una aula UEECO és molt més inclusiva que un centre específic però que, tot i així, no és inclusiva perquè l'alumne no compleix les tres "p" de la inclusió (presència, progrés i participació).

Conclusions i reflexions de la xerrada anterior (Maria i Carlos)

A l'anterior entrada faig referència a la xerrada d'ahir amb la informació que ens van transmetre tant la mare (na Maria) com el fill (en Carlos). Així en aquesta entrada vull extreure una sèrie de conclusions i perquè no: reflexions.

Na Maria ens va contar tot el procés que han viscut aquests 16 anys: no han estat uns anys gens fàcils. Els va costar dos anys trobar el diagnòstic però la lluita no acaba aquí, és clar que és important saber QUE té l'infant (no tant pensar només en una etiqueta) per així poder actuar de la manera més correcta. Una vegada es sap el diagnòstic ja es pot actuar d'una manera més adequada.

És un procés no només difícil pel nin sinó també per la família, qui es veu molt afectada i passa per diverses etapes com pugui ser la de culpabilitat.

És un procés difícil perquè es pren consciència que serà un camí dificíl, però no impossible!

L'escola és un dels altres factors importantíssims en aquest procés. I, en conseqüència ho és també la relació família-escola. És important mantenir un contacte amb la família de tots els nins, però amb la d'un nin amb dificultats ho és encara més: establir un vincle de confiança i seguretat és important tant per la família com pel nin, qui es sentirà millor.

Per altra banda, hi ha el factor dels companys. Han de saber els companys que tenen un company amb dificultats? La meva opinió és claríssima: SÍ. El fet que els companys no sàpiguen que aquell nin que fa coses estranyes, que no parla, que està sol... Pot provocar burles i comentaris innecessaris. Explicar als alumnes les dificultats d'aquest nin no és negatiu sinó tot el contrari: d'aquesta manera poden ajudar-lo, poden acudir a ell i poden integrar-lo al grup com ha estat el cas d'en Carlos.

Els professors també influeixen en el procés de l'alumne. En el cas dels professors d'en Carlos molts no sabien de l'existència d'aquest trastorn o no li donaven important. Considero que és important escoltar a les famílies: coneixen als seus fills i ens poden donar idees o tècniques per a un millor aprenentatge de l'infant. Aquesta reflexió la podria resumir amb: "poc interès per part d'alguns professors".

Pel que fa a la PT (el que jo seré) considero que és important que tingui contacte amb la família (en el cas d'en Carlos utilitzaven un quadern de comunicació), ja que això permet que l'estimulació sigui molt més eficaç i constant.

Finalment vull comentar que en aquests casos (i, sincerament, sempre) hauria de prevaler l'autoestima i l'autoconfiança dels nins i no tant l'aprenentatge de continguts: sovint és més important que aprenguin primer els hàbits, alguns models de comportament...

Xerrada Maria i Carlos

 Avui hem tingut una xerrada en relació a família amb els ponents: Carlos Marin i Maria A. Perelló. En carlos és el fill de na Maria.

En Carlos està cursant 4t d'ESO i té trastorn del llenguatge.

Arribar a aquest diagnòstic els va costar 2 anys: se'n va adonar el seu padrí, ja que no xerrava i, a més, normalment estava sol. Amb 2 anys no parlava i no entenia pràcticament res del que li deien. El varen dur al pediatre i li varen llevar importància: que esperessin. Abans de començar l'escola a 3 anys la mare estava preocupada i el va dur al neuropediatra: va començar un llarg camí de proves físiques: en els potencials avocats es varen detectar problemes d'audició per la qual cosa el varen operar 3 vegades (tenia otitis repetitives). Aquí la família pensava que el problema està solucionat però no és així perquè en Carlos segueix sense parlar. Seguidament, van a l'ESVAB (antic IVAS) on es determinen les ajudes que pot tenir la família. Les conclusions que se'n treuen són les següents: no és autista però té un trastorn específic del llenguatge (TEL) i s'ha de fer una feina coordinativa amb una psicoterapeuta perquè el nin comença a fer rabietes perquè vol xerrar i no en sap i li xerren i no ho entén.

Varen començar a anar a un osteòpata i s'aconseguia que els fluids del cervell anessin millor: aquí va començar a tenir records i memòria. Mentrestant segueixen fent-li proves a en Carlos.

Varen acudir a Barcelona a fer proves més completes, ja que la seva pediatra no estava del tot conforme: en Carlos té disfàsia (1 de cada 6000 nins té disfàsia, és genètic i hereditari). És una malaltia invisible: no es detecta en proves físiques però sí que té la part esquerra afectada i la seva edat en el llenguatge va 3 anys enrere. No existeix ni una pastilla ni una operació màgica sinó que es tracta de l'estimulació màxima possible.

Marc Monfort, de Madrid, confirma a la família que té una disfàsia mixta: té afectada l'expressió i la comprensió tant oral com escrita perquè li falta molt de vocabulari. Té un coeficient intel·lectual dins la normalitat però baix i té moltes característiques d'un nin Asperger com per exemple que en Carlos és molt sincer, no entén el doble sentit de les paraules ni les bromes; és molt literal, li costa molt la lògica, no aprèn per imitació... En canvi, és molt visual i molt atrevit per fer les coses.

La mare davant tot això accepta la realitat i cerca que sigui valorat i sigui feliç.

Com afecta tot això a la família? El pare de'n Carlos no és conscient de la gravetat del que li passa a en Carlos i simplement es limita a fer el que li diuen.

Les més afectades són la mare i la germana gran. La mare passa per totes les fases: una d'elles és la culpabilitat: la mare es sent responsable i culpable de com és en Carlos i deixa de costat l'altra filla i l'home per dedicar-se el màxim a en Carlos. Ells dos, per la seva part, també es posen de costat. Aquesta actitud duu conseqüències: l'altra filla ho passa malament i a primària té una disfèmia de caràcter emocional: quan es posa nerviosa tartamudeja però millora amb el millorament d'en Carlos.

Pel que fa a la relació família-escola... En Carlos sempre ha rebut suport de PT i AL, a infantil es varen interessar molt pen Carlos i escrivien un quadern de comunicació (la mare, la tutora i la PT) així es podien crear converses amb en Carlos. La relació era molt directa i estreta.

A primària durant el primer i el segon cicle de primària en Carlos aprèn i és feliç. En el tercer cicle de primària hi ha nerviosisme per part d'en Carlos per la falta de coordinació per la tutora amb els especialistes: temes i exàmens sense adaptar (més que aprendre curricularment el més important és que l'autoestima sigui alta).

Quan cursava 5è va fer una explosió de preguntes sobre el que li passava: per què me costa xerrar i escriure? Per què venen mestres a ajudar-me? Per què he d'anar a tants de metges? La mare li explica que és diferent dels altres nins i li explica que té afectades les connexions neuronals però que no està malalt. En Carlos ho accepta amb naturalitat i a partir d'aquí està més pendent de tot. Ell sap que la disfàsia és per sempre però que millora.

El pas a secundària va ser difícil: va deixar tots els seus companys i va anar a un institut on no coneixia cap dels seus companys. Així i tot ell estava molt entusiasmat.

El traspàs d'informació va ser correcta però la mare d'en Carlos va haver d'anar professor per professor a contar el que li passava a en Carlos: n'hi havia molts que ni coneixien la dificultat d'en Carlos o d'altres que no l'entenien. Així, ningú li feia adaptacions per la qual cosa la mare era qui havia de fer les adaptacions a casa per estudiar els temes: si podia ser manipulant i sinó amb imatges. L'esforç d'en Carlos era extraordinari.

El problema va venir amb les primeres notes: les notes eren amb adaptacions curriculars significatives la qual cosa suposaria que a final d'ESO no li donarien el títol. La mare proposa que no siguin significatives: relacionar, completar, imatges...

La conclusió de la mare d'en Carlls és que tot i que físicament no es ve, té limitacions en el llenguatge que a l'hora de fer feina li presentarà dificultats.

Tipus de suport amb dos mestres dins l'aula

Teresa Huguet, l'any 2006 ens fa una anàlisi dels diferents tipus de suport amb dos mestres dins l'aula.

Aprofito per fer aquesta entrada relacionada amb l'anterior, ja que considero que és una metodologia interessant i que s'hauria de plantejar més seriament als centres.

Així els tipus de suport amb dos mestres dins l'aula, segons Teresa, són els següents:

Nivell 1: Donar ajuda a un alumne i seure al costat. El mestre de suport va ajudant l’alumne a fer les tasques de la classe. Algunes les adapta si cal sobre la marxa. Va motivant–lo, procurant que treballi i estigui concentrat en el que ha de fer. El mestre curricular ha planificat i porta la classe. 

En la meva opinió és un tipus de suport que no és del tot inclusiu (és clar que ho és més que si tragués l'alumne de l'aula). Opino que no seria necessari estar tot el temps devora l'alumne amb dificultats tot i que el fet d'adaptar les activitats en alguna ocasió sí que ho seria.

Tot i així vull remarcar que seria convenient en aquells alumnes amb dificultats més importants que requereixen acompanyament quasi constant. 

Nivell 2: Donar ajuda a un alumne augmentant progressivament la distància. El mestre de suport ajuda a un alumne sense seure al seu costat, apropant-se i allunyant-se i ajudant a altres més puntualment. Entra per aquell alumne i procura que l’alumne treballi també quan ell no està al seu costat per fomentar la seva autonomia en el treball a l’aula.

Aquest tipus de suport considero que ajuda a l'autoconfiança de l'alumne, ja que així també aprèn a fer les coses per si sol. De mentre, la mestra de suport podria ajudar a altres alumnes amb necessitats o sense. 

Nivell 3: S’agrupen temporalment uns alumnes dins l’aula. El mestre de suport o el mestre curricular / tutor treballen amb un petit grup una estona o tota la sessió dins l’aula. L’adaptació pot ser només en relació al tipus i grau de l’ajuda educativa o es realitzen activitats adaptades per treballar els mateixos continguts de la classe.

Considero que és un tipus de suport oportú en el cas que el grup elegit sigui heterogeni i no sempre s'agrupin als alumnes amb majors dificultats. No obstant això, aquest tipus de suport no hauria de dur-se a terme molt seguidament dins l'aula, ja que pot arribar a crear ansietat en els alumnes.

Nivell 4: El mestre de suport es va movent per l’aula i ajudant a tots els alumnes. Els dos mestres van voltant per la classe i treballant amb els alumnes i els grups quan ho necessiten. 

M'agrada molt aquest tipus de suport encara que necessita una molt bona coordinació entre els dos mestres: bona comunicació, mateix sentit d'ensenyament i d'avaluació. Per altra banda, si hi ha algun nin amb greus dificultats, seria una mica més difícil que els dos mestres tinguessin el mateix rol dins l'aula, ja que un hauria d'estar més pendent d'aquest alumne.

Nivell 5: Treball en grups heterogenis; treball cooperatiu. Els alumnes estan distribuïts en grups heterogenis. El mestre de suport es fa càrrec del suport a algun/s grup/s i el mestre curricular d’altres.

Considero que aquest tipus de treball és molt significatiu si es realitza de manera correcta: el mestre de suport no és necessari que sempre estigui en els grups on hi ha els alumnes amb més dificultats, ell i el mestre tutor poden anar rotant.

Nivell 6: Els dos mestres porten l’activitat conjuntament i dirigeixen el grup junts. Un mestre introdueix l’activitat però aviat els dos van fent aportacions, suggeriments i comentaris per enriquir-la. S’anima als alumnes a participar activament, ja que el mateix model d’ensenyament és participatiu i obert. 

Considero que és un molt bon tipus de suport i que potser positiu pels alumnes.

Nivell 7: El mestre de suport porta l’activitat. El mestre de suport porta l’activitat i el tutor fa suport als qui més ho necessiten o al grup en general.

Considero que és un bon tipus de suport, ja que el mestre tutor pot conèixer molt millor als seus alumnes i atendre les seves necessitats en les classes posteriors on no hi sigui el mestre de suport.

Nivell 8: El mestre de suport prepara material per fer a la classe. El mestre de suport prepara material per quan el mestre curricular o el tutor està sol a l’aula amb tot el grup. De vegades necessari per  a certs alumnes que necessiten materials adaptats i es treballa amb el llibre de text o amb materials elaborats pel centre que es tenen amb antelació.

Considero que és un bon suport per aquells alumnes que tenen dificultats a l'hora d'entendre alguns continguts (normalment, solen ser continguts matemàtiques) de manera que dur material pot ser una idea fantàstica.

Referències:

Huguet, T.  (2006): Tipus de suport amb dos mestes dins l’aula a Aprendre junts a l’aula. Una proposta inclusiva. Barcelona. Graó. Recuperat de: http://ateneu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/_media/cursos/escola_inclusiva/diee3/modul_3/tipussuportambdosmestres.pdf

Desdoblar? O dos docents dins l'aula?

Joan Teixidó Saballs ens fa una reflexió sobre dos tipus de modalitats per treballar dins l’aula: és millor fer desdoblaments? O tenir dos docents a l’aula?

La docència compartida, és a dir, ubicar a dos mestres dins l’aula presenta molts avantatges però requereix d’una organització prèvia; no té sentit ubicar dos mestres dins una aula (quant a horari) sense establir abans què es farà i com. Per altra banda, el desdoblament ha de tenir un objectiu clar (per exemple: una individualització de l’ensenyament).

Tal com ens comenta Joan Teixidó...

•           El desdoblament es duu a terme en dos espais diferents; un grup d’alumnes està dins l’aula i la resta van a un altre lloc.
•         El treball de dos mestres a l’aula no requereix cap espai addicional.

Quant  a la meva opinió considero que el fet de treballar dos docents conjuntament dins l’aula presenta una feina darrera i requereix uns objectius específics; a més, cal que els dos docents tinguin clars els seus rols. Per altra banda, el desdoblament també requereix uns objectius específics i un motiu clar de per què es fa. Considero que ambdues modalitats són totalment vàlides però que tal vegada el punt clau per decidir entre una i altra és el tipus d’activitat a desenvolupar. Així, depèn del contingut a treballar, pot ser sigui més significatiu fer desdoblament, d’aquesta manera es produirà un ensenyament molt més individualitzat i, si el concepte és difícil, pot ser après més ràpidament. En canvi, si treballem un concepte a partir de grups heterogenis potser sigui necessari i útil treballar amb dos mestres dins l’aula: és favorable pels alumnes i pels mateixos docents.

Penso que l’aprenentatge és significatiu amb els dos tipus de modalitats sempre i quan s’apliquin de manera correcta. En la docència compartida és necessària una bona comunicació i relació entre els docents: hi ha d’haver una feina prèvia i s’han d’entendre de manera que l’ensenyament dins l’aula sigui profitós pels alumnes. A més, considero que pels docents també és una experiència bastant enriquidora. En els desdoblaments, també hi veig punts positius tot i que, alhora, ho veig més senzill. A l’hora de la coordinació, no és necessari que hi hagi tanta comunicació amb l’altre mestre, ja que dins l’aula es trobaran sols i podran fer un ensenyament molt més “lliure”.

A tall de conclusió vull remarcar el fet que la decisió entre: desdoblament o dos docents a l’aula és una decisió que hauria de fer l’equip de mestres que treballen aquell curs o aquell grup i, depèn dels objectius i necessitats aplicar-ne un o un altre.  Les dues modalitats són vàlides aplicades de manera correcta. 

Bibliografia:

Teixidor, J. (2008). Desdoblar o dos mestres dins l’aula? Recuperat el 22 de març de: http://www.joanteixido.org/doc/dos_aula/text_provisional.pdf

Pràctiques

Avui per primer pic des de que estic a les pràctiques ha vingut la mestra de suport, la PT, ja que encara que en l'horari posi que ha de venir a unes hores determinades, no ve.

Ha vingut a primera hora i s'ha endut a 5 alumnes que tenia apuntats a una llista. Com és de suposar, tots ells tenien algun tipus de dificultat, sigui en llengua o en matemàtiques.

Al cap d'una hora, ha tornat i s'ha endut a uns altres 5 alumnes.

Quan han tornat, una alumna m'ha comentat que han llegit i la majoria del temps la mestra ha estat amb un alumne en concret. Que quasi no havien fet res.

Vull especificar que només un alumne de la classe està diagnosticat amb TDAH mentre els altres tenen necessitats, segons comenta la tutora, però no tenen cap diagnòstic: "tenen dificultats".

Òbviament no es tracta d'una classe on es treballi la inclusió i molt manco el suport. Tot i que aquests dos conceptes van molt relacionats... Primer hi han de ser, no? El suport dins l'aula de primer de primària és inexistent. Hauríem de començar per aquí. Després, si es vol donar suport... Per què treure un grup de 5 alumnes i fer-los llegir, quan justament cap d'aquests 5 en sap? El suport a 5 alumnes amb aquestes característiques pens que és molt difícil.

Tal vegada si es complís l'horari, es podria anar fent suport d'una manera molt més significativa? A més, la mestra de suport es podria coordinar amb la tutoria i podrien fer una feina fantàstica!!!!

Autisme

Per a un treball de l'assignatura estem treballant el tema de l'autisme. Considero que és un trastorn "poc comentat" de manera que, ja que hem investigat per fer el treball també trob oportú fer-ne una breu explicació que a jo m'ha servit molt. 

El concepte d'autisme sorgeix l'any 1943 per part de Leo Kanner per diagnosticar a infants amb les següents característiques:

• Problemes de contacte afectiu
• Inflexibilitat conductual
• Comunicació anormal

L'any següent, 1944, Hans Asperger també caracteritza a nins amb una condició similar amb el nom de "psicopatia autista". El doctor reconeix que en aquest tipus de trastorn hi ha un component genètic en els pares. 

Les formes més greus de l'autisme són diagnosticades en els primers anys de vida, mentre que les formes moderades són identificades a l'etapa escolar. 

Gallo, L., Guzmán, L., Díaz-Pichardo, J.A. & Cortes-Hernández, B (2007) comenten que l'error en el diagnòstic de nins amb autisme és molt comú i provoca costos elevats. A més, cal dir que la major part dels instruments que s'han dissenyat per a la identificació de l'autisme requereixen entrenament professional especialitzat. Les famílies dels nins amb autisme, abans de rebre el diagnòstic, en reben tres o quatre previs. 

Alguns dels instruments més comuns pel diagnòstic de l'autisme:

• Qüestionari per a l'autisme en nins preescolars XAT -> requereix 15 minuts per a la seva aplicació i combina les respostes dels pares en dues seccions: una primera part de reactius amb respostes sí/no i una segona part que consisteix en una observació semiestructurada del nin. S'aplica en nins a partir dels 18 mesos d'edat.
• Qüestionari per a l'autisme en nins preescolars modificat XAT M -> conserva el format sí/no però no conté una secció per a l'observador, és a dir, contempla únicament l'informe del pare.
• Escala d'avaluació de l'autisme infantil -> escala dissenyada per estructurar observacions del nin  a l'escola, a la casa o a l'hospital i es pot aplicar a qualsevol nin major de 24 mesos d'edat. Consta de 15 reactius que exploren conductes comunament observades en els nens autistes. Requereix un temps aproximadament de 30 a 45 minuts i el resultat permet distingir entre l'autisme greu, moderat i lleu.
• Entrevista de Diagnòstic d'Autisme -> escala estructurada perquè un clínic amb experiència entrevisti als pares. Està dissenyada per recopilar informació detallada de les conductes necessàries per establir el diagnòstic d'autisme. Cobreix el rang d'edat des dels 5 anys fins a la vida adulta.

Referències:

Gallo, L., Guzmán, L., Díaz-Pichardo, J.A. & Cortes-Hernández, B (2007). Dificultades en la evaluación y diagnóstico del autismo. Una discusión. Recuperado de: http://www.scielo.org.mx/scielo.php?pid=S0185-33252008000100006&script=sci_arttext

Paràbola del convidat a sopar

Dimarts, a la pràctica de l'assignatura vam comentar un article titulat "paràbola del convidat a sopar". Ens mostra tres situacions en què s'actua d'una manera molt diferent.

• En la primera, un home, qui és cuiner, convida a sopar a casa seva a uns vells amics, però... el mateix dia del sopar recorda que un d'ells ha de vigilar molt el que menja per la qual cosa no podrà menjar res del que està preparant. Així, li telefona per dir-li el que passa i que no vingui, que ja faran un altre sopar.
  
  
• En la segona, un altre home es troba en la mateixa situació: ha convidat a uns amics per sopar a casa. La mateixa tarda del sopar, un d'ells li recorda que n'hi ha un que no pot menjar de tot. L'home de seguida li telefona per demanar-li si és cert que encara té aquell problema però que no passi pena, que li farà un menú especial.
  
  
• En la tercera situació, passa exactament el mateix. L'home, la mateixa tarda recorda que un dels seus amics no pot menjar de tot... Així, decideix canviar el menú per tal que tots puguin menjar el mateix. 

Cal reflexionar davant aquestes tres situacions... Quina és la millor? Cert és que depèn del punt de vista que es miri un tindrà més avantatges i d'altres més inconvenients (les tres opcions: el cuiner, els amics i el convidat de darrera hora el qual no pot menjar de tot). 

I si ens posem en la pell de l'amic que no pot menjar de tot? En quina situació t'agradaria més estar? Per descomptat que desitjaria tenir uns amics com en la tercera situació. En la primera, em diuen directament que no vingui, així el cuiner no ha de fer cap canvi en el menú ni fer-me res especial. I en la segona situació... Em canvien el menú! L'avantatge és clara per la resta d'amics, els quals podran menjar allò que desitgin.

Aquestes tres situacions inclouen tres conceptes diferents envers l'acceptació i l'actitud cap a les persones. 

En la primera situació veiem clarament una exclusió. Es treu l'alumne de l'aula de manera que ni fa la mateixa feina però tampoc se li permet una socialització amb els seus companys. 

En la segona, una integració: l'amic pot assistir però menjarà diferent. Un alumne amb necessitats està dins l'aula, però fa fitxes i feines diferents. No pot fer les activitats dels altres, ja que aquestes no s'adapten a les seves necessitats. 

Finalment, en la tercera podem parlar d'inclusió. L'alumne és dins l'aula (presència), pot realitzar les mateixes activitats que els seus companys i, a més, de manera conjunta (participació) i aconsegueix èxits (progrés). 

Ponència Albert Riquelme

Dimarts, a la sessió d'atenció a l'alumnat amb necessitat específica de suport educatiu a l'escola, vam tenir la ponència d'Albert Riquelme: ex cap d'estudis del CEIP Son Ferrer.

Ens va explicar algunes dinàmiques de cohesió per crear un bon clima a l'aula amb moltes experiències que ell ha viscut cosa que em va agradar, ja que fins ara a la universitat hem vist molta teoria però poca pràctica. Així, ha estat molt més interessant.

M'ha interessat la part que ha dedicat a la lectura dins l'aula. Per què sempre és el professor qui imposa quin llibre s'ha de llegir? Tots els nins tenen els mateixos gustos? 

Estic d'acord amb n'Albert quan proposa una concepció de la lectura i l'escriptura des d'un model més innovador. Avui (i tradicionalment) veiem als alumnes que dediquen una hora a la lectura predeterminada, cada dilluns de 13:00 a 14:00, asseguts i amb silenci per després poder omplir una fitxa. És necessari que els nins vegin la lectura com una obligació?

Pens que l'objectiu de la lectura hauria de ser el plaer per aquesta. Que un nin llegeixi aquell llibre que li crida l'atenció; que s'adequa als seus gustos i, després, si tant volem, que faci un resum o un dibuix. 

Acceptació

Avui vull aprofitar per explicar un fet que he viscut a les pràctiques que m'ha sorprès i alegrat a la vegada.

Hem anat d'excursió al Portitxol però per mal temps hem hagut de tornar abans d'hora. Així, quan hem tornat els nins han aprofitat per fer un dibuix d'alguna cosa que han vist i, després, hem fet un concurs d'entre tots els dibuixos per tal de treure 4 guanyadors.

Per fer-ho d'una manera justa, han estat els mateixos nins qui han triat els guanyadors: anàvem mostrant els dibuixos i si els agradava, aixecaven la mà.

Quan es mostraven alguns dibuixos els nins reien però ha estat curiós com... Quan s'ha mostrat el dibuix del nin que té Síndrome de Down tots han donat l'enhorabona al nin pel dibuix que havia fet.

Així, una vegada fet el recompte, les puntuacions han estat les següents:

• En primera posició: 19 punts
• En segona posició: 16 punts
• En tercera posició: 12 punts
• En quarta posició: 11 punts

El guanyador ha estat ell, el nin amb Síndrome de Down! L'hem aplaudit i estava feliç. És molt "guapo" el fet de veure que el tenen molt integrat i que sempre compten amb ell.

I vull fer una reflexió de la meva sorpresa: no hauria de ser una sorpresa! Hauria de ser el "normal"! Però, avui en dia, no tots els grups de classe accepten a tots els alumnes que la componen...

Es tracta d'inclusió?

Divendres, a l'escola, vaig viure un fet que em va fer reflexionar.

En l'assignatura de música estan fent un experiment pel qual només es necessiten uns 10 alumnes. Així, només hi va anar la meitat de la classe. Va ser curiós com es van escollir els alumnes, ja que una vegada vaig observar els que havien quedat em vaig adonar que eren els que tenien menys nivell en quan a nivell educatiu.

Per què no feim grups heterogenis? 

Per què no donam oportunitats a tot l'alumnat per igual? 

Per què no confiam en les capacitats de l'alumnat? 

Pot ser, a un alumne li costen molt les matemàtiques... Però pot ser és brillant dibuixant! O cantant! 

Es tracta d'inclusió el fet que vaig viure l'altre dia? No. 

Infants o adults?

Infants o adults?

Drets dels infants (Gianfranco Zavalloni)

Després de llegir l'article "Drets dels infants" vull reflexionar... Els infants són infants com a tal o són adults? Com els tractem? Els sobreprotegim? No els deixem fer res? Els deixem tenir drets?

L'article ens comenta una sèrie de drets que hauria de tenir tot infant com puguin ser:

• El dret d'embrutar-se
• El dret al diàleg
• El dret d'utilitzar les mans
• El dret a la salvatgia
• El dret al silenci

Així, després de llegir l'article, pens que avui en dia no es deixa als infants ser infants. I, realment, és trist. Per què un infant no pot embrutar-se? És divertit. Per què no deixar-lo desenvolupar la seva capacitat creativa? Que experimenti i gaudeixi... Pot ser interessant.

Avui en dia no deixam que els nins gaudeixin: els sobreprotegim. Els estam constantment damunt i consider que això no és bo. El nin ha de poder experimentar la sensació de llibertat (fins un cert punt). Cal donar-los l'oportunitat de decidir, que puguin ser capaços de ser més autònoms. Però per això... Cal donar-los un vot de confiança. 

Pràctiques

Aquesta setmana he començat les pràctiques al CEIP Son Canals (Palma) i ja en puc fer un anàlisi.

Faig les pràctiques a primer de primària. És una classe on hi ha nins de diferents nacionalitats, la qual cosa dificulta, sobretot, la parla en català (molts ni l'entenen). A més, hi ha dues xineses que no entenen ni el català ni el castellà. Aquest fet dificulta molt les dinàmiques que la mestra vol seguir.

A més, hi ha molts nins que tenen NEE i un nin té TDAH (diagnosticat). La mestra, ahir mateix va tenir una reunió amb l'EOEP per tal de presentar-los més demandes (a les quals no responen). Hi ha molts de nins que presenten dificultats d'aprenentatge i de comprensió i la mestra considera que s'haurien de mirar. Per exemple, hi ha un nin  en concret que no hi ha manera d'aconseguir que estigui quiet.

Per altra banda, també hi ha un nin amb sindrome de Down el qual poques hores està dins la classe. Reb suport de la PT, de l'AL, d'un professor posat per a ell i per a una altra nina amb sindrome de down; també reb suport de la UVAI.

És una classe difícil de dur i pel fet de no estar diagnosticats reben poc suport, per la qual cosa la mestra té difícil el fet d'avançar.

Pel que fa al suport que reben els alumnes, mai entren els professors dins l'aula sinó que treuen l'alumne: la mestra m'ha comentat que és impossible que ho fagin dins l'aula, ja que la resta no atèn.

Tot i que no sigui inclusió... És un cas en el que és difícil fer-ho. Són nins de 6 anys als quals els costa molt ja sigui per idioma, per no saber els números, no sabe llegir...

LOMCE

Avui vull dedicar l'entrada a la LOMCE (llei orgànica de millora de la qualitat educativa).

S'ha parlat molt d'aquesta llei i vull parlar d'un punt en concret. La LOMCE implica inclusió o... segregació?

El fet d'implantar "avaluacions individualitzades" (tal i com les anomena la mateixa llei) implica una sèrie de revàlides que es duen a terme:

• En finalitzar tercer de primària.
• En finalitzar sisè de primària.
• En finalitzar quart d'ESO.
• En finalitzar batxiller.

Es tracta d'unes proves generals, a nivell estatal, les quals els alumnes han de superar per poder continuar el curs següent. A més, segons el resultat obtingut se li aconsellarà a cada alumne un camí o un altre.

Com he dit abans, segons esmenta la llei són unes proves individualitzades quan... si tots fan la mateixa prova determinada a nivell estatal, com pot ser individualitzada? Aquestes proves, pens, que només implicaran una major segregació, ja que tot i que durant tot el curs predomini la inclusió en les aules i les individualitzacions de les activitats i proves... Al final, tots han de superar la mateixa prova. 

Per finalitzar aquesta reflexió, deix una imatge molt visual. No tots els alumnes poden realitzar la mateixa prova: aquesta prova s'hauria d'adaptar al procés d'aprenentatge de cada alumne en concret.

Aula UEECO

Ahir vàrem realitzar la pràctica "sis capells per pensar". Es tracta d'una tècnica senzilla que permet desviar-nos del nostre rol habitual i conduir-nos a pensar d'una altra manera. 

Així, hi havia 6 rols diferents per tal de tractar el tema d'afegir una aula UEECO al centre o no. Les sigles UEECO signifiquen: unitat educativa específica en un centre ordinari.

En el nostre cas ens va tocar el capell imaginari vermell el qual "ens serveix per a detectar els sentiments, els pressentiments i la intuïció. Els participants poden exposar els seus sentiments sense necessitat de justificar-los.".

D'aquesta manera alguns dels arguments que vàrem donar varen ser:

• Els alumnes que acudeixen a una aula UEECO se sentiran diferents, discriminats, inferiors...
• No es confia en la capacitat dels alumnes.
• No és una educació inclusiva.
• Els alumnes que hi acudeixen no aconseguiran el nivell que tenen la resta dels seus companys.

Tot i que els grups amb el capell verd proposassin alternatives i idees noves, la creació d'una aula UEECO no deixa de ser una manera d'excloure certs alumnes de dins l'aula.

A continuació, deix un enllaç amb una explicació de l'aula UEECO que té el col·legi Balmes: http://www.colegiobalmes.com/especial.html

1. Què és una aula UEECO?
2. Com es conjuga amb l'aula ordinària?
3. Com es treballa en la UEECO?
4. Quines àrees es treballen?
5. Activitats complementàries
6. De quina manera poden participar els pares?

Després de llegir de quina manera treballen dins l'aula UEECO en aquest col·legi en concret, pens que des del moment que es treu un alumne de l'aula ja se l'està tractant de manera diferent i que per evitar això s'haurien de fer activitats suficientment obertes per poder arribar a tot l'alumnat. Consider que la solució no és dur-lo a una altra aula. 

Dia mundial contra el càncer infantil

Avui, 15 de febrer, dia mundial contra el càncer infantil, volia dedicar aquesta entrada a tots els "petits lluitadors" que dia a dia lluiten i per totes les famílies que els acompanyen.

Deix un enllaç on podreu trobar un escrit dedicat als nins i a les famílies i que adjunta, també, un vídeo prou interessant.

http://www.bebesymas.com/salud-infantil/por-que-los-ninos-dia-mundial-contra-el-cancer-infantil

Inclusió

Hola!

Aquí deix un vídeo que em sembla molt interessant, ja que d'aquí dues setmanetes comencem les pràctiques com a mestres!

M'agrada quan un mestre diu que encara no es sent mestre i és que ser mestre crec que és el dia a dia i t'ho fan ser els alumnes. Els alumnes són els protagonistes de dilluns a divendres, les seves opinions, els seus interessos, les seves preguntes i curiositats.

Ser mestre no és simplement ensenyar els continguts curriculars... O si?

Presentació

Hola a tots i a totes!

Sóc na Xisca, sóc de Sencelles i tenc 20 anys. Em consider una persona simpàtica, sincera i amb iniciativa. M'agrada molt ajudar als altres i riure a tota hora. En el meu temps lliure m'agrada desconnectar una mica de tot amb el gimnàs, amb els amics, amb la meva parella, amb la família...

Actualment, sóc alumna del grau d'educació primària a la UIB, estic cursant el tercer curs. M'agraden molt els nins i servir-los d'ajuda. De fet, fa 3 anys que don classes de repàs a nins de diverses edats.

El motiu de la creació d'aquest bloc és per l'assignatura "Atenció a l'Alumnat amb Necessitat Específica de Suport Educatiu a l'Escola", la meva optativa de menció.

A més, ara començ les pràctiques al centre Son Canals de Palma i aquest bloc em servirà per exposar les meves vivències,

En aquest blog hi trobareu reflexions, pensaments diversos, articles interessants, imatges, idees motivadores, experiències... Crec que és una bona eina per anar recopilant molta informació i anar revisant-la.

Així, els objectius principals d'aquest bloc seran:

• Analitzar fets interessants en el meu dia a dia a una escola.
• Reflexionar sobre diferents articles.
• Mostrar diferents propostes d'intervenció i de millora en una escola (especial atenció als alumnes amb NESE).
• Compartir opinions diverses.

Pens que els objectius s'aniran incrementant amb el pas de les setmanes.

Dit això... Comencem!